Història

Els orígens

El II Congrés d’obrers tipògrafs celebrat a València en 1884 va concloure amb la redacció de les bases que portarien a la creació de l’Agrupació Socialista Valenciana, integrada gairebé íntegrament per obrers de l’Art d’Imprimir. Quatre anys més tard es celebrava a Barcelona el Congrés constituent del PSOE, encapçalat per Pablo Iglesias. En els anys successius el PSOE va pendre protagonisme social, creant-se agrupacions locals al mateix temps que ho feia la seva militància.

El 1898 Pablo Iglesias es va presentar com a candidat per València, encara que no va aconseguir més que 79 vots enfront dels 6000 de Blasco Ibáñez revelant-se l’eficaç organització electoral del partit blasquista així com l’encara feble implantació del socialisme a València.

El colonialisme espanyol havia arruïnat el país i havia delmat la joventut espanyola. Davant aquesta situació caòtica, a la qual caldria afegir les reivindicacions populars i el procés contra alguns obrers de Barcelona acusats de terroristes, els socialistes i els republicans van trobar el millor caldo de cultiu per actuar conjuntament, aconseguint una major visibilitat del socialisme i del moviment obrer. Una etapa que, no obstant això, no duraria molt, ja que a partir de 1908 la falta de treball, la crisi econòmica i la guerra d’Àfrica van contribuir a la reducció de les diferents agrupacions locals, que van passar a tenir menys de 30 afiliats.

No obstant això, el pes de la federació valenciana va ser en augment, ja que en les eleccions legislatives de 1918 va ser triat diputat el primer membre del PSOE valencià, Daniel Anguiano, i aquest mateix any es va reunir el XI Congrés del PSOE, del que va ser vicepresident Francisco Sanchís Pascual, important figura del socialisme valencià, que feien preveure un augment del PSOE. No obstant això, en el mes de febrer de 1922, es van clausurar els locals dels sindicats obrers i dels partits polítics a causa dels disturbis provocats per la guerra del Marroc i l’Agrupació Socialista Valenciana no va poder participar en les eleccions municipals d’aquest any.

Els set anys de dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930) van sumir al partit en la clandestinitat i van provocar la vigilància policial d’alguns dels dirigents més destacats. Per poder subsistir i mantenir la relació de tots els afiliats, l’Agrupació Socialista Valenciana, es va veure obligada a desenvolupar una activitat artística i cultural al marge de l’activitat política clandestina, que també es va veure fortament minvada després de la mort de Pablo Iglesias el 9 de desembre de 1925.

Després de la dimissió de Primo de Rivera en 1930, es van establir les garanties constitucionals que van permetre la celebració d’unes eleccions municipals democràtiques i el 14 d’abril d’aquest mateix any el Partit Republicà aconseguia i feia realitat la II República. Al novembre de 1933 es van celebrar eleccions legislatives i a partir d’aquest moment es va accentuar la lluita de tendències entre “reformistes”, “centristes” i “caballeristas” en el partit, encara que l’Associació Socialista Valenciana en el seu conjunt va ajustar sempre la seva conducta als principis fonamentals del PSOE.

El 18 de juliol després de l’aixecament del Bàndol Nacional, València es va mantenir al costat del govern republicà legalment constituït, enfront de la rebel·lió militar feixista. A l’agost de 1937, davant de la conducta indisciplinada dels directius de la Federació Socialista Valenciana, l’Executiva Nacional no va tenir més remei que decidir la seva destitució i substitució pel Comitè de l’Agrupació de València, que es va fer càrrec de la Federació Socialista Valenciana el 25 d’agost. La lluita de tendències tenia llavors el seu centre d’acció a València, on, a més del Govern, s’havien concentrat els principals líders polítics.

L’Agrupació de València va contribuir a la lluita antifeixista durant la guerra civil amb la presència de molts dels seus afiliats als fronts de combat. Els tres últims mesos de la República van ser temps dramàtics. Els revessos dels fronts, la caiguda de Catalunya, l’hostilitat entre els partidaris de resistir i els que no, presagiava un final indigne per a la causa republicana.

Durant la dictadura

En acabar la guerra civil, el 1939, les forces democràtiques d’esquerres es van veure obligades a exiliar-se o passar a la clandestinitat. El règim franquista va continuar amb la repressió iniciada en esclatar la revolta militar en les zones que ocupava, afusellant i empresonant els oponents i aconseguint neutralitzar les organitzacions polítiques que havien defensat la Repúbica. Enmig del terror i la misèria, els pocs afiliats del PSOE que aconseguien trobar-se i reconèixer-se, reiniciaven els fils d’uns contactes que s’anirien afirmant a poc a poc.

El PSOE estava organitzat a l’interior d’Espanya en les presons, camps de concentració i de treball, en les grans ciutats i a través de la guerrilla. D’altra banda, també existia l’organització en l’exili, sobretot a França, on es van celebrar els congressos del PSOE i de la UGT durant la dictadura. El PSOE, molt delmat per la repressió, sense recursos econòmics i amb grans divergències entre l’interior i l’exili, perdrà terrè polític a Espanya, en benefici d’altres organitzacions polítiques, com el PCE o CC.OO. Fins a a 1972, als membres del PSOE que van quedar a Espanya ni tan sols se’ls va permetre votar als congressos del partit. Existia confusió, falta de coordinació, absència de consens ideològic i programàtic, i un conflicte creixent entre els dirigents de l’interior i els de l’exili pel que fa a les estratègies i tàctiques.

El procés de renovació socialista es confirmaria i ratificaria en el XIII Congrés Federal (octubre de 1974), celebrat a Suresnes, als afores de París, on Felipe González Márquez seria nomenat Primer Secretari del partit.

 

El PSOE a València

Acabada la guerra civil, el PSOE de València es va reorganitzar en la clandestinitat, mantenint contacte amb l’adreça en l’exili. En 1946 es reorganitzaria novament el PSOE a València, reprenent-se els contactes amb els pobles de la província, concentrant-se l’activitat en el suport i ajuda als militants que eixien de les presons, la difusió de propaganda, la confecció de documentació falsa. El nexe d’unió amb l’adreça de Madrid com amb la del País Basc va ser la figura d’importants dirigents com Ramón Rubial, Gerardo Sanjuàn i José Calvo. No obstant açò, l’augment del pes de l’adreça en l’exili va motivar l’assistència dels dirigents valencians als congressos i reunions que es van celebrar a Toulousse.

Si des de la fi de la guerra civil el PSOE valencià s’havia mantingut tancat, a partir de 1970 s’iniciarà una obertura de l’organització a nous militants. La diferència generacional i les diferències internes faran que el sector més jove actue pel seu compte, i s’organitze amb una certa independència, mantenint connexió amb Agustín Soriano i Elías Mauriño, els renovadors del PSOE, que ja lideren entre uns altres, Felipe González, Alfonso Guerra, Nicolás Redó, Enrique Múgica etc., i que prendran contacte amb la Federació Valenciana rebent una molt bon acolliment per part dels joves i una actitud d’una certa reticència per part dels més veterans, els qui ni tan sols van assistir al XII Congrés Federal en el exili

 

El Partit Socialista Valencià i el Partit Socialista del Pais Valencià

A principis dels anys seixanta es va crear a València el Partit Socialista Valencià (PSV), l’origen del qual es troba a la Universitat de València, on un grup d’estudiants decidiran organitzar-se i promoure la consciència nacionalista en l’àmbit universitari, per a posteriorment estendre-la per les comarques del País. La declaració de principis del partit assenyalava que el PSV “aspira a integrar les classes treballadores valencianes en la lluita contra el capitalisme i l’opressió nacional”. El PSV va mantenir contactes amb la resistència nacionalista de Catalunya, amb el Moviment Socialista de Catalunya i amb altres organitzacions.

El PSV s’havia creat en un moment en què pràcticament no existien partits -a excepció del PCE-, ocupant l’espai nacionalista i socialista, cosa que, unida al progressiu gir a l’esquerra de la Universitat de València després de maig de 1968, serà motiu de confrontació i crisi en el PSV, i la principal causa de la seua posterior desaparició. Coincidint amb la desaparició del PSV, i el declivi del SDEUV, es produirà la radicalització del moviment socialista al llarg de 1975, la qual cosa va provocar massives incorporacions al PSOE renovat de València, igual que també va succeir amb el Partit Socialista Popular, vinculat als professionals i a la universitat, i el PSPV, que havia anat ocupant l’espai socialista nacionalista i prenent cada vegada més protagonisme en la societat.

Fins a 1976 no es van constituir formalment les agrupacions locals, i és a partir d’aquest moment quan es manifesta tota la voluntat política del PSOE per a eixir a la llum i organitzar-se obertament. Al febrer de 1976 el PSOE estava present en vint-i-tres municipis de València (la major part a l’Horta i la Ribera).L’expansió del PSOE a València va ser lenta des de 1975 fins al començament de 1977, iniciant-se un ascens en els mesos immediats a les eleccions generals de juny de 1977. La Federació Socialista Valenciana va celebrar el seu congrés els dies 12 i 13 de febrer de 1977 a Burjassot. València havia aconseguit que un dels seus militants, Josep Lluís Albinyana, entrara a formar part de l’Executiva Federal, i dos més, Enrique Sapena i Justo Martínez Amutio, al Comitè Federal. La correlació de forces del partit va fer que no existira un líder clar en la federació, de manera que es va triar una adreça col·legiada formada per Manuel del Ferro, Joan Pastor i Joan Lerma. La nova executiva es va encarregar d’elaborar les llistes i d’organitzar les eleccions generals de juny de 1977. Així mateix es va dedicar intensament a implantar les noves agrupacions locals i a augmentar la militància per tota la província. El PSPV participarà en la creació tant del Consell Democràtic del País Valencià com d’altres plataformes democràtiques.

El XXVII Congrés Federal del PSOE, celebrat a Madrid (desembre de 1976), va acordar en una de les seues resolucions la creació de federacions de nacionalitat o regió, amb àmplia autonomia, que es dotarien d’una organització pròpia. És en aquest context que es va crear la Federació Socialista del País Valencià, i es va anunciar la celebració de l’I Congrés Socialista del País Valencià.

En la transició

Les eleccions generals del 15 de juny de 1977 van ser la clau per a la unitat socialista. A la Comunitat Valenciana van concórrer quatre partits socialistes: PSOE, Aliança Socialdemòcrata, Unitat Socialista i PSPV-Bloc, encara que després dels bons resultats del PSOE, es va produir un procés de vertebració entorn a aquesta formació política. En el conegut “acte d’unitat”, celebrat el 25 de juny en les Escoles Professionals de San José, a València, el PSPV, el PSP-PV i el PSOE van formar un partit únic, que adopta la denominació de PSPV-PSOE al mateix temps que el període preautonòmic a Espanya començava a donar els seus primers passos.

De fet, la recentment estrenada Constitució Espanyola establia al seu títol VIII una nova organització territorial que va permetre que al País Valencià es constituïra el Plenari de Parlamentaris, compost per diputats i senadors d’Alacant, Castelló i València, iniciant-se la discussió de l’Estatut d’Autonomia. En general, el mapa polític d’aquest període es resumia en una UCD que era majoria a nivell estatal, però no al País Valencià, on predominava l’esquerra; i amb una dreta minoritària que va provocar una gran tensió ciutadana en intentar frenar el procés d’autonomia. L’inici de la preautonomía va donar lloc a la constitució del Consell Preautonòmic.

Aquesta etapa es caracteritzarà per la discussió dels diferents projectes d’Estatut, la falta de competències reals i la inestabilitat dels governs. Els dos primers van estar presidits pel socialista Josep Lluis Albinyana, mentre que els dos últims el van estar pel centrista Enrique Monsonís. El primer Consell Preautonòmic es va constituir l’abril de 1978, formant part d’ell, a part de Josep Lluis Albinyana, els socialistes Josep Bevia, Joan Lerma, Antonio García Miralles, Manuel Sánchez Ayuso i Ferran Vidal. A Espanya, les eleccions generals de 1979, a part del triomf de la UCD, van suposar que el PSOE es consolidara definitivament com la primera opció del socialisme, després del procés d’unió amb la major part dels altres grups socialistes.

Les eleccions municipals de 1979 es van traduir en un gran salt cap a davant, sobretot pels pactes municipals de l’esquerra, que van permetre que s’aconseguiren la majoria de les alcaldies dels municipis més importants, a més de la Diputació de València. A nivell intern, al maig de 1979 es va celebrar el 28 Congrés del PSOE, on Felipe González no es va presentar a la reelecció al seu càrrec després de ser-li rebutjada la proposta d’abandonar el marxisme. Una decisió que va provocar la constitució d’una gestora i la convocatòria d’un congrés extraordinari al setembre d’aqueix mateix any. Felipe González va ser triat de nou Secretari General amb la condició, entre altres, que el PSOE abandonara definitivament les teories marxistes que li havien fet dimitir del seu càrrec uns mesos abans.

Es va iniciar a continuació un procés que farà del PSOE un partit unit, amb unes perspectives electorals en augment i una adreça consolidada al voltant de Felipe González, enfront de l’enfonsament de la UCD i el PCE. El PSOE es va convertir, sobretot després del colp d’estat del 23 de febrer de 1981, en una alternativa real de govern. Al 28é Congrés, gran part de les delegacions que van anar per el País Valencià van votar a favor del manteniment del marxisme; açò va comportar un enfrontament de postures en el Congrés Extraordinari de juliol de 1979, on Joan Lerma va accedir a la Secretaria General en substitució de Joan Pastor. El conflicte es reproduiria al ‘II Congrés, de febrer de 1980, on va ser triat de nou Joan Lerma, imposant-se progressivament l’opció a favor del consens, amb la voluntat d’aconseguir les màximes competències possibles respecte al projecte d’Estatut d’autonomia. El procés autonòmic es desbloquejarà, consensuant-se l’Estatut de Benicàssim entre els socialistes, UCD i el PCE. Finalment, l’Estatut d’Autonomia serà aprovat el l1 de juliol de 1982.

Després de les eleccions de 1982, en les quals el PSOE va aconseguir la majoria absoluta, el PSPV-PSOE formaria un govern amb la UCD i el PCE al novembre de 1982, desbloquejant-se les transferències. En les eleccions autonòmiques i municipals de maig de 1983, el PSPV-PSOE aconseguiria la Presidència de la Generalitat Valenciana, convertint-se Joan Lerma en el primer President de la Generalitat Valenciana, a més de les Diputacions d’Alacant, Castelló i València, així com els grans ajuntaments. S’iniciava una època de govern de la Generalitat per part de Joan Lerma, durant la qual es va consolidar la institució, s’ampliaren les competències i es va produir la modernització de la societat valenciana.

El Govern de Joan Lerma

Sense dubte, l’arribada a la presidència de la Generalitat de Joan Lerma serà recordada com l’època de construcció de l’autogovern dels valencians. L’any 1983 es va constituir el primer Parlament valencià de la democràcia. Després de més de 270 anys, els valencians recuperaven plenament les seues institucions i votaven directament als seus representants. Encara que no tots els partits tenien clares les aspiracions dels valencians. La dreta volia un Estatut amb mínimes competències, al que s’accediria per la via de l’article 143 de la Constitució. Desconfiaven de la capacitat dels valencians per al seu propi autogovern.

No obstant açò, es va trobar amb la ferma oposició dels partits d’esquerres i del propi PSPV, convençut de que aqueixa mesura no aconseguiria satisfer les aspiracions dels valencians, ni considerava el caràcter històric de la nostra nacionalitat. I amb el conjunt de les forces progressistes, el PSPV-PSOE va exigir una major autonomia. Així, va obtenir un gran acord que va permetre a la Comunitat Valenciana ser una autonomia amb plenes competències. La decisió i la força dels socialistes valencians va ser imprescindible per a superar les limitacions que la dreta volia imposar a l’autonomia valenciana.

Les eleccions de 1983, les primeres per a les Corts Valencianes, van donar una gran victòria als socialistes. Les Corts van triar a Joan Lerma Blasco primer President de la Generalitat Valenciana, iniciant-se així un nou temps de progrés i tolerància que transformaria profundament la Comunitat Valenciana i que augmentaria el seu prestigi.

Els valencians preferirien governs socialistes durant més de 12 anys, fins a les eleccions de 1995. El PSPV-PSOE hi havia construït una opció política centrada en la lluita contra les desigualtats i la marginació social, en el progrés i el benestar ciutadà, en la defensa dels senyals d’identitat del poble valencià i en la col·laboració solidària amb la resta dels pobles d’Espanya. Des de les eleccions autonòmiques fins a eixe any, la majoria dels valencians s’identificaran profundament amb aquesta formula política i amb la persona que la va representar: Joan Lerma, ja que la Comunitat Valenciana, mai havia viscut una època de transformacions i d’èxit col·lectiu tan intens en fixar entre els seus grans objectius la creació de llocs de treball, l’accés universal a la sanitat, l’extensió de l’educació i la cultura i la promoció de les persones majors.

La defensa de la llengua i de la identitat dels valencians va centrar també l’acció dels socialistes en el Govern valencià. Durant els anys de Govern socialista, les iniciatives de la Generalitat, unides al dinamisme de la nostra societat, van fer que la Comunitat Valenciana passara de tindre menys del 75 % de la renda mitjana europea a més enllà del 82 %. Per a modernitzar les empreses valencianes, fer-les més competitives i generar més llocs de treball, es van crear plans de desenvolupament tecnològic i centres de recerca i desenvolupament; es va fomentar la creació dels Instituts Tecnològics (recerca de noves tecnologies per a aplicar-les en les empreses), el IMPIVA (Institut de la xicoteta i mitja empresa) i l’Institut Valencià de Finances (finançament d’inversions) i es va apostar pel turisme com a eix central de l’economia valenciana. Per açò, entre altres iniciatives, es va crear l’Institut Valencià de Turisme (ITVA) i l’Escola Oficial de Turisme de la Generalitat a Alacant.

Les oportunitats d’accés a l’Educació milloraren també radicalment durant aquesta etapa, permetent que 150.000 joves accediren als nivells educatius no obligatoris. En acabar el mandat dels socialistes en la Generalitat Valenciana, més d’un 30 % dels joves valencians estaven en la Universitat, quan poc més de deu anys abans solament eren el 13 %. Aquest canvi no va ser un procés natural o casual, va ser producte d’una ferma voluntat política de creure i d’invertir en els joves com un factor essencial de progrés de la nostra Comunitat. Es va actualitzar el sistema educatiu, preparant les condicions per a desenvolupar la LOGSE; es construïren més de 120 instituts de BUP i FP per tota la Comunitat; es van ampliar el nombre de beques per a alumnes de secundària fins a les 70.000, i es van duplicar en pocs anys les beques per a llibres, arribant a les 175.000.

La recuperació dels Senyals d’Identitat i la igualtat en l’accés a la Cultura van rebre un fort impuls durant l’etapa de Govern socialista. Es va promoure una Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, que les Corts van aprovar per unanimitat a Alacant i que es va convertir en un poderós instrument per a recuperar el valencià. Així com la creació de la Radiotelevisió en 1983. Fins llavors únicament 10 centres educatius oferien ensenyament en valencià i 115 centres oferien classes de valencià. Dotze anys després, tots els centres d’ensenyament de la Comunitat Valenciana oferien classes de valencià i quasi 600 oferien un ensenyament íntegrament en la nostra llengua. Es realitzaren a més grans projectes culturals com el IVAM (Institut Valencià d’Art Modern) o el Palau de la Música de València (amb l’Ajuntament de la capital).

En Sanitat, més de 400.000 ciutadans s’incorporaren a rebre les atencions del sistema sanitari públic valencià, que es va veure ampliat amb més de 100 nous centres de salut i cinc nous hospitals comarcals per tota la Comunitat Valenciana com els de Vinaròs, Requena, Sant Juan o el de la Vega Baixa. El nombre de llits d’atenció mèdica va augmentar més d’un 25 % i el nombre de professionals del sistema sanitari públic va passar en pocs anys de 19.000 a superar les 26.000 persones.

En Serveis Socials i atenció a les persones majors es va fer també una gran transformació, per açò es va invertir també a donar un acolliment digne a més de 10.000 persones en residències per a la tercera edat i discapacitats. A més, es va crear un Pla d’Habitatge que va batre tots els rècords en construir-se en pocs anys més de 50.000 habitatges socials, superant-se tots l’objectius que el govern s’hi havia marcat i superant a la resta de Comunitats Autònomes.

L’etapa de Govern de Joan Lerma, caracteritzada per l’honradesa i austeritat, va suposar importants canvis per a la Comunitat Valenciana. El Govern socialista de la Generalitat va complir el seu paper d’impulsar les condicions per al desenvolupament econòmic, i va treballar sempre pel benestar de la majoria i per a fer realitat la igualtat d’oportunitats per a tots els ciutadans, encara que açò no li va eximir tampoc de cometre els errors propis de qualsevol govern. En efecte, les circumstàncies generals que es van viure i l’augment de la desocupació per una crisi generalitzada en el territori espanyol van crear una situació que els nostres esforços no pogueren superar. L’obra realitzada és, no obstant açò, un patrimoni polític importantíssim i la base per a la recuperació d’un projecte de progrés al que puguen sumar-se novament la majoria dels valencians.

En l'oposició

Les eleccions autonòmiques de 1995 van suposar la primera victòria electoral del Partit Popular (PP), la qual cosa va provocar que el PSPV-PSOE es convertira en el principal partit de l’oposició a pesar de que va apostar en la seua campanya electoral per una ferma ampliació de l’Estat del Benestar i la creació d’ocupació. No obstant açò, la crisi econòmica que va afectar a Espanya al començament dels 90 i el desgast del govern del PSOE de Felipe González a Madrid van provocar un canvi de tendència política en les nombroses autonomies que van celebrar eleccions autonòmiques en 1995.

La primera legislatura (1995-1999) va estar caracteritzada fonamentalment per dos aspectes: una política d’oposició cada vegada menys visible a causa de l’escassa difusió de la mateixa en els mitjans de comunicació, (amb un control ferri per part del nou govern del PP); i també per un procés de reestructuració interna del partit que va provocar que l’atenció política es centrara quasi exclusivament en qüestions internes fins a l’any 2000. Aquest procés de reestructuració en el si del PSPV-PSOE va ser paral·lel al del PSOE a tot l’estat. La no renovació en el càrrec de secretari general del PSOE de Felipe González va significar l’arribada a la secretària general de Joaquín Almunia en un moment complex, ja que el PSOE no solament havia abandonat el govern central per primera vegada des de 1982, sinó que a més havia perdut la presidència de nombroses autonomies.

A més, aquest procés de reestructuració significava iniciar un procés de renovació de càrrecs, tant a nivell federal com les diferents federacions, aprofundint més en les qüestions internes del partit. Així, al País Valencià, es va celebrar el VIII Congrés del PSPV-PSOE al juliol del 1997, el conegut com a “Congrés de la Politècnica”. El secretari general Joan Lerma va manifestar llavors la seua intenció de no tornar a presentar-se i, en una renyida votació, Joan Romero es va convertir en el nou secretari general del partit.

La nova Comissió Executiva Nacional va ser ampliada per decisió del Comitè Nacional de novembre del mateix any, amb la novetat que, a més es van introduir les eleccions primàries dins del partit. Així els candidats a President del Govern, a President de la Generalitat i a alcaldes de les principals poblacions serien a partir de llavors triats per tota la militància. Com a candidats de la Generalitat Valenciana es presentaren el secretari general, Joan Romero; l’exministre d’Interior, Antoni Asunción, i la que va ser alcaldessa de València i presidenta de la Diputació, Clementina Ródenas. Joan Romero va eixir guanyador d’aquests comicis i proclamat candidat a President de la Generalitat. No obstant les diferències internes continuaven i setmanes abans de les eleccions autonòmiques del 1999, Joan Romero va presentar la dimissió al Comitè Nacional. Es va nomenar una Comissió Gestora i Antoni Asunción es va convertir en el nou candidat a la presidència de la Generalitat.

Malgrat tot, el PSPV-PSOE es va presentar a les eleccions amb un important programa electoral que va estructurar en sis punts. El primer pretenia enfortir al govern de la Generalitat Valenciana, amb la idea d’un federalisme cooperatiu i solidari, que significava apostar per un nou model de finançament de les comunitats autònomes. També s’assenyalava la necessitat de debatre la reforma del Senat i de l’Estatut d’Autonomia. El segon i tercer punt reflexionava sobre un nou estil de política, fent referències als joves, als majors, a la família i a la solidaritat exterior. Els següents aspectes marcaven la posició del partit pel que fa a l’economia: infrastructuras, ocupació, creixement estable i desenvolupament sostenible, el camp i el turisme; pel que fa als serveis públics, que els definia com a universals i eficients, i que desenvolupava la tasca que un govern d’esquerres havia de fer en sanitat, educació i política cultural; i pel que fa a l’administració de les ciutats. No obstant açò, el PP va revalidar la presidència a causa perque els problemes interns encara eren evidents i havien dificultat notablement els problemes d’oposició durant el primer any de legislatura.

Al setembre del 1999 es va celebrar a València un nou Congrés Extraordinari en el qual Joan Ignasi Pla va ser triat Secretari General, però atès que la inestabilitat continuava va posar el seu càrrec a la disposició de l’Executiva Federal intentant cercar una eixida al conflicte d’inestabilitat interna que patia el PSPV-PSOE. Un problema que va quedar solucionat quan, un any després, al setembre del 2000, un nou Congrés triava, per segona vegada com a secretari general al diputat Joan Ignasi Pla, qui va dirigir el PSPV-PSOE fins a octubre de 2007, després de dues derrotes electorals (2003 i 2007) i després d’haver presentat una moció de censura contra el president de la Generalitat, Francisco Camps, sense que aquesta arribara a prosperar. No obstant açò, va ser destacable l’èxit del seu important esforç per a estabilitzar el partit, consensuar les posicions de les diferents sensibilitats i aconseguir una oposició unida capaç de tornar a convertir-se en el referent de l’esquerra valenciana.

Després de la seua renúncia, la direcció del PSPV-PSOE va crear una gestora presidida per Joan Lerma fins a la celebració del XI Congrés Nacional del partit, celebrat a la fi de setembre de 2008 a València, del que va eixir triat secretari general dels socialistes valencians, Jorge Alarte, després d’enfrontar-se a la candidatura liderada per l’alcalde de Morella, Ximo Puig. La lluita contra la corrupció i el canvi de l’estructura comarcal del partit per una estructura provincial van ser les característiques principals de la direcció de Jorge Alarte, qui no obstant açò, i malgrat els nombrosos casos de corrupció relacionats amb el Partit Popular que va aconseguir portar als tribunals, no va poder recuperar la presidència de la Generalitat a les eleccions autonòmiques de maig de 2011.

Per aquest motiu i després de la finalització del seu mandat, el XII Congrés Nacional del partit, celebrat a Alacant al març de 2012, va designar com a nou secretari general del PSPV-PSOE a Ximo Puig, qui va vèncer enfront de la candidatura encapçalada per Jorge Alarte. El llavors alcalde de Morella es convertia així en el nou secretari general del PSPV amb la tasca de recuperar “la dignitat i la vergonya” de la Generalitat a les mans d’un govern socialista, progressista i centrat en les persones més enllà del amiguisme i dels casos de corrupció. Dos anys després de la seua elecció com a secretari general, i després de la seua ferma aposta per recuperar la democràcia i la confiança de la ciutadania en la política, Ximo Puig va impulsar el primer procés de primàries obertes a la ciutadania en tota Espanya per a l’elecció del nou candidat a la presidència de la Generalitat. Uns comicis en els quals va ser triat com a candidat socialista enfront de la candidatura encapçalada per Toni Gaspar, amb el suport no solament dels militants socialistes, sinó també dels de nombrosos ciutadans disposats a recolzar l’alternativa que representa Ximo Puig.